Formulari de cerca

Agenda Cultural
Des de l'11 de juny
Sala Alta
Exposició temporal
C'est la vie
Mavi Escamilla

C'est la vie és una exposició que recull alguns dels treballs realitzats entre els anys 2000 i 2007, tres obres de 2018 que donen títol a l'exposició i el meu darrer quadre de 2021.

La majoria de les obres estan protagonitzades per dones, perquè en les dones parle en primera persona. Són treballs que tenen com a punt de partida les emocions i, sobretot, són una forma de posar imatge als meus pensaments sobre la societat i la dona, l'amor romàntic...
 
Aquestes obres es caracteritzen per la cerca de la perfecció en la reproducció de les imatges de referència, ja que aquest és el meu període més figuratiu. En les obres que s'exposen també hi ha tres peces de l'any 2018 que mostren la meua evolució cap a terrenys més pictòrics i que donen títol a l'exposició, C'est la vie, expressió que fem servir davant de fets consumats que aparentment no podem canviar.
 
L'exposició comença amb Dolce far niente, obra de 2021.
  
Quan Mavi Escamilla va emergir en l'escena valenciana, la major part d'artistes joves buscava desprendre's del llast de la pintura pop, que encara gaudia d'un reconeixement destacable tant en l'ensenyament com al mercat. Per tant, buscaven obrir-se un camí sobretot entre els nous mitjans. El pop o el realisme social havia aportat un enfocament útil i uns recursos comunicatius molt eficaços per a l'art reivindicatiu. Però allò era cosa del passat. La consolidació de la transició va voler oblidar tot el relacionat amb els anys del franquisme, i la societat reclamava un nou marc cultural molt més obert, experimental, popular i lúdic. En aquest escenari, es va obrir un variat ventall d'imbricades relacions entre diferents corrents i manifestacions artístiques. No és que Mavi Escamilla haja experimentat amb distintes disciplines i llenguatges, però pense que haver-se format en aquest context ha sigut determinant per a la conjugació d'un llenguatge pictòric singular i mestís i que resulta sorprenentment adequat per a abordar la realitat contemporània.
Tant sobre llenç com sobre paper, l'obra de Mavi és de caràcter predominantment gràfic, com ho van ser les obres del realisme social. Quan aplica pintura al paper, és tinta plana o brotxada diluïda com si fora aquarel·la, de manera que permet apreciar les qualitats del paper. Quan pinta sobre llenç, l'encàustica encobreix els traços de la pinzellada i acosta la pintura al dibuix. Aquest aspecte gràfic imprimeix un sentit directe al llenguatge i algun caràcter d'immediatesa, del ara i ací. Ara bé, la noció d'immediatesa en l'actualitat exigeix una mirada simultània des de distintes perspectives o, millor dit, oferint diferents lectures d'una mateixa realitat.
Aquesta necessitat de simultaneïtat de lectures es resol en l'obra de Mavi un poc com en un palimpsest, en introduir diferents estrats de registres superposats que, en aquest cas, es complementen i conflueixen en la interpretació de la realitat; tres capes lingüístiques que permeten implicar distints llenguatges i tècniques pictòriques. D'una banda, al primer estrat trobem la cita directa, amb un llenguatge figuratiu. Aquests elements figuratius es combinen a la següent capa amb referències iconogràfiques, pictogràfiques i paraules escrites amb tipografies molt visuals pròpies de l'àmbit de la publicitat, de la cartelleria i de la senyalística, tant física com electrònica. I per últim, ens presenta un estrat en el qual el determinant és l'expressivitat plàstica i subjectiva; la part del gest i la taca, cromàticament limitades al blanc i negre, i les escales de rojos i grocs, amb ocasionals taques daurades i platejades.
Al primer estrat, el dibuix és figuratiu, detallat, una mica rígid perquè no parteix d'una realitat natural, sinó que treballa sobre referències visuals icòniques de la cultura popular, en ocasions provinents de la publicitat, dels reportatges de paper cuixé o del cinema. Podem identificar models i estrelles del cinema com Brigitte Bardot, Elizabeth Taylor, Simone Signoret o Yves Montand. (Tot i que no s'inclou en aquesta exposició, és destacable el paper peculiar que ha jugat en l'obra a Mavi la figura de Joe d’Allesandro, l'actor model fetitxe d'Andy Warhol, que va subvertir els rols de gènere en el fetitxisme sexual). Però també hi apareixen personatges anònims, trets principalment de revistes, de la publicitat i, en ocasions, retrata persones del seu cercle d'amistats.
A banda del cinema, se cita el món del circ, del cabaret o del burlesque. Es tracta d'un recurs per a revestir sempre els personatges anònims amb el mateix glamour que les estrelles de cine. Però un glamour alhora estrany i familiar (Heimlich), en el qual apareix l'esperpèntic i aberrant, com als concursos de bellesa infantil, d'un pintoresquisme exòtic i luxuriós pròxim a les estridències estètiques i pecaminoses de Lux Interior y Poison Ivy, per exemple, que amb actitud punk exaltaven el fetitxisme característic de la passió per les estrelles del rock 'n' roll dels anys cinquanta. En el fons, aquesta mirada crítica sobre el glamour pretén desemmascarar clixés i qüestionar els condicionaments culturals del gust. En algun sentit, és com el mite de la caverna, però amb llum en comptes d'ombres: les llums ens enlluernen i ens mostren una realitat enganyosa.
Però aquest missatge no es desprèn per ell mateix de les imatges presentades al primer estrat. Per això, al següent nivell trobem signes icònics i paraules que produeixen un gir semàntic respecte de les imatges amb les quals es relacionen. Unes vegades integrats en la composició, unes altres superposats, pinzells, núvols, estrelles, pistoles, flames, calaveres... i paraules retolades alteren el sentit de les imatges. Funcionen quasi com instruccions d'ús o com notes explicatives que guien la mirada de l'espectador a través de l'estranyesa i l'ambigüitat cap a la paradoxa, la ironia i la iconoclàstia, sempre en favor d'una lectura crítica de la realitat.
Aquesta intenció crítica se centra en la confusió entre cultura i circenses en la societat actual, i analitza les referències creuades entre tots dos conceptes i les seues interpretacions possibles. Per a això recorre als contrastos que no són només temàtics, sinó també tècnics, estilístics i cromàtics. És a dir, els valors plàstics contribueixen a articular les inquietuds de l'artista i faciliten una càrrega expressiva que manifesta l'emoció que suscita i condiciona les seues reflexions. Al tercer estrat de lectura de l'obra identifiquem una preocupació per les possibilitats expressives de la plàstica. La brotxada gestual, la taca o la goterada ens recorden que es tracta de pintura i, per tant, hi ha una intenció, un ànim o una emoció que aporta sentit. L'emoció darrere del treball de Mavi és complexa i visceral, i s'expressa amb la contundència juvenil i incerta pròpia dels seus anys de formació. Amb aquest esperit, sintetitza un llenguatge que aprofita i actualitza de manera singular recursos tècnics i compositius de diferents llenguatges pictòrics (especialment el pop) per a adaptar-los a un nou esperit crític molt actual, amb matisos nihilistes propers al punk, de carrer i quotidià. Hi proposa una reflexió molt personal sobre els cànons culturals de la nostra societat de manera que tots aconseguirem reconèixer el ressentiment, fins i tot la ràbia tancada, en la resignació que implica una fraseta tan chic com C'est la vie.

Telèfons: (34) 90 246 02 02 - 96 388 25 25

Política de privacitat. Avís legal. Mapa web

Copyright © Diputació de València 2012. Tots els drets reservats.