Didín Puig va ser un ésser humà excepcional. Una dona que va nàixer en temps de profunda obscuritat i que va haver d'afrontar, de ben menuda, les amargors de la vida: especialment l'afusellament de son pare, a qui li va arribar l'indult quan era massa tard. Malgrat esta i altres desgràcies, Didín va saber traure-li tot el suc a la vida, tot involucrant-se en iniciatives socials, culturals i polítiques en favor de la democràcia, la modernitat i el redreçament de la seua cultura. Sempre de manera discreta, però sempre de forma entusiasta. Esta exposició vol rememorar i homenatjar la seua vida i el seu llegat, tan intangible com imprescindible per a entendre la nostra història recent, política, cultural i cívica
Hi ha persones que contribueixen a millorar la societat en la qual han nascut amb textos, assajos, pintures, escultures i altres formes de la inventiva humana que consoliden un llegat material, palpable, fàcilment reconeixible. Si volem conéixer la persona, rebuscarem entre les seues obres per fer-nos-en una idea aproximada. Són noms fàcils de recordar perquè formen part del cànon i acaben conservats en la posteritat que asseguren les enciclopèdies i els llibres escolars.
Sociabilitat i afabilitat: dos constants de la personalitat de Didín
Hi ha d’altres persones, però, que han deixat un llegat tant o més important, però més difícil de copsar. No ha escrit obres de literatura, no han explicat les seues idees en assajos saberuts i suculents, no ens han ensenyat a mirar el món d’una altra manera a través de les seues obres d’art. El seu llegat és d’una altra espècie, més eteri, si es vol, però no menys transcendent.
Didín ens corprén. Ens furta el cor. Ens captiva.
Didín Puig era una persona d’esta mena. Una personalitat socràtica, carismàtica, la saviesa de la qual es transmetia de forma oral, sempre al xiu-xiu i en les distàncies curtes, sense deixar massa empremta sobre el paper, però dipositant un rastre inesborrable en el cor de la gent que va tindre la sort de conéixer-la.
Didín en Lo Rat Penat (1954-1955)
Comprenem el que ens diu un escriptor, el que ens explica un filòsof, el que ens vol suggerir un artista amb la seua obra. Didín, en canvi, ens corprén. Ens furta el cor. Ens captiva.
A Benimodo estant, era sobretot i fonamentalment una persona d’acció. Una dona en temps d’obscuritat. Una activista, no només política, sinó també social, cultural, cívica i fins i tot veïnal: igual muntava un escenari per a un conferenciant o un músic que posava d’acord a tot un poble per a anar a un acte, per al qual buscava el finançament necessari, per descomptat; de la mateixa manera que removia cel i terra perquè es publicara un llibre, maniobrava perquè una cançó apareguera en la ràdio.
Didín era sobretot i fonamentalment una persona d’acció
Tot, però, ho feia sempre entre bastidors, a l’obaga, discretament. Perquè quan arribava l’hora dels aplaudiments, de la pública notorietat, Didín desapareixia entre bambolines per a buscar la tranquil·litat de sa casa, del seu gat i del seu veïnat de Benimodo. Portava molt mal qualsevol tipus d’homenatge o reconeixement públic. «Sí que està malament este país, que em donen a mi el premi!», va exclamar quan va assabentar-se que la Generalitat Valenciana li havia concedit, el 2017, la Distinció al Mèrit Cultural.
Carnet francés 'estudiant de Periodisme
Però les persones socràtiques necessiten sempre un Plató que pose per escrit i deixe testimoni del seu mestratge, de la seua tanta saviesa humana i profundament humanista, del seu entusiasme vital, de la passió per la seua llengua i la seua cultura. I per això esta és una exposició completament platònica, en tot l’ambidextre sentit de la paraula: una mostra de reconeixement, però també de respecte i admiració —d’amor platònic— per una persona que va ensenyar la matèria més difícil d’aprendre: l’art, i la joia, de viure. Perquè Didín va saber fer de la seua vida una obra d’art.