«Ya sé que Berlanga no es comunista. Es algo peor: un mal español», diuen que va dir Franco tot reflexionant sobre l’affaire d’El verdugo, la pel·lícula que Berlanga va escriure conjuntament amb Rafael Azcona i que va tindre una gran repercussió internacional, sobretot pel tema que tractava —la pena de mort— i per la situació política del país on transcorria l’acció —l’Espanya de la dictadura franquista.
L’escriptor i periodista Manuel Vicent —nascut a La Vilavella, en La Plana Baixa— va conèixer aquella època de primera mà. Una època que ha servit d’inspiració per a moltes de les seues obres, l’ambient de la qual recrea magistralment en l’última de les seues obres, Ava en la noche (2020). Una obra en la qual el director valencià Luis García-Berlanga és un dels tants personatges que es creuen en la vida del jove protagonista, David, transsumpte de l’autor, que marxa a Madrid per esdevenir, ell també, director de cine.
La primera vegada que el protagonista coincideix amb Berlanga és a Benicàssim, durant el rodatge de Novio a la vista (1954). En una temerària iniciativa, David recupera el famós barret de palla del director que el vent havia envolat i portat fins a la platja. Després de recuperar-lo, el protagonista «esperaba una frase redonda, digna de un director de cine, pero Berlanga se limitó a decir: — Con este ventarrón, lo de menos es el sombrero. Hay que procurar que no se te vuele la cabeza. Menuda cagada va a salir de todo esto».
Més endavant, ja en Madrid i durant l’examen d’ingrés a la Escuela Oficial de Cinematografía, el protagonista torna a coincidir amb Berlanga —president del tribunal examinador— a qui li fa arribar una nota de recomanació escrita per Edgar Neville, amb qui Berlanga col·laborà en Novio a la vista i al que el protagonista conegué en el bar Chicote. En el segon exercici de l’examen, el de redacció, el protagonista —segons Manuel Vicent— «entregó como argumento el relato que escribió en el hotel Florida sobre el garrote que le dieron a la envenenadora de Valencia, con el ataque de epilepsia del director de la cárcel un momento antes de la ejecución, el auxilio que le prestó la condenada a muerte y el rumor que después se extendió por la ciudad de que el verdugo sin agallas para ejecutar la pena capital tuvo que ser asistido y animado por aquella mujer agarrotada».
Molt se n’ha parlat, de l’origen de l’anècdota que va servir de leitmotiv a la coneguda pel·lícula de Berlanga —segurament la seua obra mestra—, que Manuel Vicent enllaça ací amb la història que circulava per València sobre l’accidentada execució de la pena capital a l’enverinadora de València. Un cas que va tenir molta repercussió mediàtica i social en aquells anys obscurs.