Formulari de cerca

Agenda Cultural
Divendres 11 de juny (19.30h)
Sala Gregori Mayans
CONCERTS AL MuVIM
Spanish Brass (a) LIVE

Le coucou —el cucut— és una suite composta originalment per a clavecí en 1735 i que forma part de Pièces de clavecin, Troisième Livre. L’arranjament que ací es presenta està realitzat pel trompetista francés Thierry Caens. A-brass-ada és, en canvi, un joc de paraules que uneix diversos significats. Per una banda hi ha brass, una paraula anglesa utilitzada per denominar a la família dels metalls i que és part principal del nom d’Spanish Brass Quintet. També fa referència al fet de rebre a algú de manera afectuosa. I, per últim, el joc de paraules al·ludeix també a la sensació que els queda als intèrprets, i possiblement al públic, que ho han donat tot tocant i que han cremat totes les seues energies, ja que encara que és una peça juganera és exigent per als músics. Del nom se’n deriven, a més, molts dels paràmetres que conformen l’obra: per una banda el caràcter de la peça, que intenta ser un divertimento per a intèrprets i públic. Per altra banda la forma, estructurada en tres moviments, seguint la divisió gràfica del títol. I sobretot, la repetició de la vocal a que es reflecteix en el treball temàtic que s’utilitza al llarg de la peça: un motiu curt i senzill format per uns grups de semicorxeres ascendents que aniran escoltant-se tot al llarg dels tres moviments. Amb un llenguatge que barreja influències de jazz, harmonies de colors, escales modals i un toc de dissonàncies, aquesta peça exposa motius molt clars i evidents que es van modificant, deconstruint i variant amb jocs tímbrics, rítmics i diàlegs vertiginosos entre els intèrprets.
La figura de Leonard Bernstein, l’autor de Dance Suite —i compositor, director d'orquestra, pedagog i animador de la música als Estats Units— resulta ciclòpia. La seua obra és excepcional perquè pot dir-se que, fins i tot combinant la música clàssica, el jazz i el gènere popular, tot sona sempre irremeiablement a Bernstein. La seua vitalitat, la seua expressivitat i el seu segell propi s'imposen a tot el que toca. Aquesta Dance Suite és una de les seues últimes obres, escrita el 1989, un any abans de la seua mort, i estrenada el 14 de gener de 1990 per l’Empire Brass Quintet. Les cinc peces que la formen són gairebé aforismes, a més de dedicatòries. Les quatre primeres no arriben al minut i només l'última sobrepassa per poc els dos minuts. I, en aquest breu lapse de temps, Bernstein sempre brilla, com si la pròpia Suite fos un tràiler cinematogràfic de toa la seua música.
Per la seua banda, la Chaplin Suite, arranjada pel trompetista i compositor francés Thierry Caens, inclou els temes principals de diverses pel.lícules de Charles Chapin com ara Titine de Temps Moderns, The Flower Girl (La Violetera) de Llums de Ciutat, Deux petits chaussons de Llums d'escena, i el Ballet of the Bread Rolls de La quimera de l’or.
Oblivion és una de les més belles pàgines que va crear Astor Piazzolla i és habitual en el repertori tant de grans orquestres simfòniques com de cordes. La va engiponar durant la seua estada als Estats Units i tracta sobre l'oblit. Va transcendir a la fama quan Marco Bellocchio la va incloure com a motiu principal en la banda sonora de la pel·lícula Enrico IV, estrenada el 1984. És una traducció lliure de la cèlebre comèdia dramàtica de Pirandello —escrita el 1921— que al film protagonitzava un Marcello Mastroianni en estat de gràcia. A Bellocchio el va atraure tant el tema de Piazzolla que el va situar en moments claus del film.
Libertango és tant un disc com un tema de  Piazzola, publicat per primera vegada el 1974 a Milà i reversionat per molts artistes diferents. El seu títol és una paraula composta pels termes «llibertat» i «tango», presumiblement com a bandera de la llibertat creativa que buscava Piazzolla en crear l'anomenat tango nou, a diferència del tango clàssic.
Mon amant de Saint Jean és una cançó francesa del 1942, composta a ritme de vals musette, que va tindre un immens èxit. La cançó relata els amors sense futur entre una jove i un seductor. La primera versió de la cançó és del 1937 i portava per títol Els Barbeaux de Saint-Jean; Jane Chacun la cantava sota el títol de Mon costaud de Saint-Jean. Però no acabava de convèncer al públic, probablement perquè les paraules sonaven massa populars. El 1942, Léon Agel la va reescriure sota el títol actual i l'autor de la música, Émile Carrara, la va dedicar a la seua promesa Suzanne (més tard la seua esposa).
Poca cosa es pot dir, per últim, del Mediterráneo de Juan Manel Serrat, l’obra mestra de l’àlbum homònim de 1971 que constitueix una oda a la mar Mediterrània i que sempre ha estat present en la vida del compositor.

Telèfons: (34) 90 246 02 02 - 96 388 25 25

Política de privacitat. Avís legal. Mapa web

Copyright © Diputació de València 2012. Tots els drets reservats.