Concert en què el violista David Fons, acompanyat per la pianista japonesa Kei Hikichi, interpretarà la Suite de Romeo i Julieta Op. 64 de Serguei Prokófiev (1891-1953) i la Sonata per a viola i piano op. 147 de Dmitri Xostakóvitx (1906-1975). Última obra del compositor rus, una de les dues composicions que Fons va enregistrar en el seu CD «Viola Oppression» (Orpheus Classical).
El ballet de Romeo i Julieta fou escrit per Serguei Prokófiev (1891-1953) per a orquestra, i l’estrena va tindre lloc l’any 1940. La Suite per a viola i piano respon a un arranjament del viola, nascut a Moscou, Vadim Borisovsky (1900-1970). Es tracta d’una obra que requereix una gran virtuositat per part dels intèrprets.
Serguei Prokófiev
La carrera ascendent de Dmitri Xostakóvitx (1906-1975) va patir un inesperat revés amb l'estrena en 1934 de la seua segona òpera, Lady Macbeth de Mtsensk: amb tot i ser entusiàsticament rebuda pel públic, tant a Leningrad com en la seua posterior escenificació a Moscou, va ser retirada de cartell després de l'aparició d'una crítica al diari oficial Pravda, titulada «Caos en lloc de música», en la qual s'acusava al compositor d'haver escrit un «concert d'udols», alié als pressupostos de la música socialista, que havia de ser clara i fàcilment assequible.
S'iniciava així una llarga i contradictòria relació amb el règim estalinista: mentre a Occident era considerat el compositor oficial soviètic, al seu propi país Xostakóvitx va haver de patir les ingerències de les autoritats culturals. Malgrat això, gràcies a la seua aparent acceptació tàcita dels preceptes del realisme socialista, va aconseguir mantenir incòlume la seua creativitat.
Dmitri Xostakóvitx
Després de la mort de Stalin el 1953, la música de Xostakóvitx es va fer més personal, cosa que es va traduir en una llarga sèrie de partitures presidides per la idea de la mort. És el cas de les tres últimes simfonies. Després de l'última, escrita el 1971, es va refugiar en la seua música de cambra, la més íntima: els seus quartets de corda i la seua Sonata per a viola i piano op. 147, on el compositor va trobar el mitjà idoni amb el qual expressar les seues preocupacions i pors d'una manera privada. En aquesta última obra, Xostakóvitx imprimeix un sentiment de resignació a tot arreu, en certa mesura contrapesat per un fort sentit de serenitat. Al final, l'obra sembla ser l'expressió del compositor que arriba a un acord amb el seu destí. La Sonata per a viola i piano és la peça on conflueixen la repressió, la por a la mort i els petits homenatges als seus inspiradors.
Juan Luis Martínez