Es pot ben dir que la modernitat nasquè quan se li reconegueren a l’individu una sèrie de drets inalienables com a ésser humà, més enllà del seu estatus social, adscripció política o confessió religiosa. Durant els segles XVI i XVII Europa es dessagnava en guerres que enfrontaven distints credos d’una mateixa religió: catòlics i reformats. I per això el primer dret —la primera conquesta— de la modernitat fou el dret de consciència, que estipulava que ningú no podia imposar a cap altre què —o en qui— havia de creure.
A eixe primer dret que evitava matar o morir per qüestions de fe li’n seguiren altres: el dret a la lliure expressió de la pròpia opinió, el dret de reunió i associació, el dret a la propietat, a la pròpia seguretat, etc. Drets que tingueren la seua primerenca expressió en la Declaració d’independència dels Estats Units d’Amèrica (4 de juliol del 1776) i sobretot en la Declaració dels drets de l’home i del ciutadà (26 d’agost del 1789), proclamada al bell inici de la Revolució Francesa.
Són els primers que es van assolir i per això es coneixen com a drets de primera generació, els fonamentals, perquè asseguren la llibertat civil i política dels individus: llibertat enfront d’un poder arbitrari i llibertat per a participar en els afers públics. Durant els segles XIX i XX se n’anaren sumant més —de segona i tercera generació— com ara el dret a la sanitat, a la vivenda, al treball, a l’educació, etc. Tots plegats configuren el rerefons normatiu sobre el que s’assenten les nostres democràcies i s’inspirava —almenys fins ara— l’Estat del Benestar.